L’alumna Virginia Martínez Martínez, que cursa els estudis de 2n de Grau en Educació Primària en la UCH, ha obtingut el tercer premi de la convocatòria dels I Premis d’Escriptura en Valencià que ha organitzat el Vicerectorat d’Alumnat i Extensió Universitària de la UCH CEU en col·laboració amb la Conselleria de Turisme, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.
Tal com preveuen les bases , l’obra guanyadora es publica ara i ací al Blog de Magisteri.
Enhorabona!
Virginia Martínez Martínez
2n Grau en Educació Primària UCH CEU 2011/12
Si vols riure de valent i gaudir amb tot l’aprés, Magisteri hauràs de fer!
Magisteri és més fàcil que altres carreres. Sí, d’acord… però no ens dediquem ni a pintar ni a retallar i açò volem que quede ben clar.
Estudiem assignatures com Psicologia de l’Educació, Didàctica General, Sociologia… perquè a les nostres mans es troba el futur de l’educació.
Per a aquells que penseu que els mestres sols ensenyen a llegir, escriure i fer comptes, no és per res, però dec dir-vos que esteu ben equivocats ja que deuríeu saber que sense les bases que vàreu rebre en Primària no estaríeu on esteu actualment, ja que no es naix sabent i no és ni més ni menys que l’escola qui vos ajuda a aprendre a ascendir a nivell acadèmic: vos ensenya a estudiar, resoldre problemes, seguir unes determinades pautes d’aprenentatge… Què més voleu?
Perquè encara que no vos n’heu adonat, qualsevol xiquet passa per unes fases evolutives d’aprenentatge i eixa és una de les coses que un mestre ha de saber per poder-lo ajudar.
La veritat és que, encara que parega mentida, Magisteri a la UCH de València du dos anys des que es va decidir ofertar-la, però vaja dos anys plens d’anècdotes que portem!!
Recordem-ho…
L’any passat, per exemple…
Alguns de nosaltres, vam participar en un curset d’educació sexual i afectivitat que va tenir lloc a Torrent, les darreres setmanes del quadrimestre, quan més ofegats es pot dir que anàvem i supose que sabeu ben bé per què dic açò, no? Perquè els nostres amics els exàmens ens esperaven al cantó en un tancar i obrir d’ulls!!
Bé, doncs vam haver de matinejar una mica per agafar el metro, perquè damunt eixe dia hi havia vaga…, així que a les set en peu, per a les set i mitja estar a l’estació. Arribem a Torrent, preguntem pel carrer on parava allò i ens diuen que hem d’agafar bus per arribar a hora perquè pegava un poc lluntet per les cares que ens feien…
A la fi arribem a l’estació de busos i el que ens faltava… vint-i-cinc minuts calia esperar fins que vinguera el nostre bus…, uf!
Pugem al bus passats eixos pràcticament vint-i-cinc minuts (els més llargs de la nostra vida, com aquell que diu, ja que damunt estàvem en un lloc foraster i ens miraven malament per la cara de perdudes que es veu que devíem portar) i el conductor ens diu que encara ens quedava una bona estona fins arribar allí, perquè damunt era de les últimes parades, però es que això no era l’únic trafegós… ja que ell ens deixaria a la parada però és que… devíem caminar uns altres minuts més per aquella espècie d’urbanització tota plena d’arbustos que desconeixíem per complet i el que és pitjor, quan ja passava quasi mitja hora de l’hora en què havíem d’haver estat allí… damunt d’haver matinejat més de l’habitual, així que per no haver matinejat, dic jo que no seria…
Una vegada ens va descarregar el conductor… Mare de Déu!! Amunt i avall, i se’ns aproximà una rabosa corrent cap a nosaltres, amb una cara que ni Dràcula!! Ja el que ens faltava!!!
Estàvem tan atemorides que no va fer falta ni plantejar-nos creuar per davant de la rabosa per arribar en aquell lloc on es feia el curset, i com que arribar tard ja era el que menys importava, després de tot el matí que portàvem… vam donar una volta enorme a la urbanització perquè…, no diuen que tots els camins porten a Roma? Doncs no hi havia res més a dir!!
I a les deu i mitja pràcticament, vam arribar… sanes i estàlvies, després d’aquell matinet, Qui ens ho havia de dir…!!
Però no tot acaba ací…
Arribà segon i ben carregat de moments divertidíssims amb els quals tots hem plorat, i no per llàstima, sinó del somriure al tractar-se de moments únics que sols a Magisteri podien ocórrer per tractar-se d’una carrera tan divertida i tan envejada per alguns pel fet que estem cada dos per tres portant a la pràctica la teoria i de quina millor manera que si no és jugant; perquè al cap i a la fi, si no és a Magisteri on el nostre objecte d’estudi són els xiquets, on es deu jugar tant?? Si com més majors som, més vergonya tenim…
Animeu-vos a fer Magisteri, vinga…!!
Ací, un breu resum dels millors moments viscuts sobretot a l’assignatura de Didàctica de les Ciències Socials…
Se’ns manà fer un xicotet curt relacionat amb l’assignatura, per xicotets grups.
Com podem observar en algunes de les imatges, uns decidiren fer de llauradors per un dia i així valdre’s de la situació quotidiana d’avui en dia amb el món de la taronja, altres feren un breu recorregut per la nostra València, també s’explicà el procés de la fotosíntesi; uns altres grups decidiren fer de reporteres i parlar de la immigració, dels efectes de les drogues, i per últim, un altre, en concret el meu, vam parlar de la importància de les Falles a la nostra terreta, sent reporteres també, però per un dia perquè allò nostre són els xiquets, el Magisteri!! No penseu que ja havíem decidit canviar-nos de carrera, eh… perquè això mai serà possible almenys en nosaltres.
A banda d’estes, també resten moltíssimes anècdotes més a nivell particular dels que som a classe… Per exemple:
Vam fer una representació a l’assignatura de Religió d’alguns miracles i els nervis van jugar una mala passada a una de les nostres companyes i al miracle dels pans i peixos, el que es va multiplicar no van ser panes sinó penes, i tots vam esclatar a riure.
Vam fer un joc a Socials on un company degué eixir fora de classe i la resta vam elegir un personatge que ell devia esbrinar a base de pistes que li vam haver anant donant. Una d’estes fou “Amèrica” i ell espontàniament, va dir: «Ah, clar… ¡¡Nino Bravo!!».
Si no, també… a Dificultats de l’Aprenentatge les noves tecnologies es veu que es van posar d’acord i cap dels dies que havíem de vore una pel·lícula a classe des del projector, funcionava… Per què? No ho sabem! Però es va convertir en un mite i aquella pel·lícula semblava el Titànic pels dies que vam estar enfangats veient-la per no funcionar mai al moment el projector…
En fi, si voleu saber-ne més sols deveu matricular-vos en aquesta titulació i voreu de ben prop com tot açò que vos he contat no és cap mentida, simplement un xicotet aperitiu perquè als futurs mestres de la UCH CEU se’ns senta per tot arreu i de quina millor manera que començant amb este recull d’anècdotes. ¿No vos pareix?
Enhorabuena!