Veterinària ha estat una de les titulacions guanyadores en els I Premis d’Escriptura en Valencià «Conta curiositats de la teua carrera«. L’alumna de 4t curs Verónica Haro Torrijos s’ha endut el segon premi dotat amb 100 euros per comprar llibres pel seu relat «Crits en la nit».
L’escrit d’Haro retrata el descobriment d’una vocació i el desenvolupament de part dels coneixements obtinguts en la carrera aplicats a una situació fictícia que està basada en una de real viscuda fa uns mesos en una granja d’oví.
L’activitat cultural ha comptat amb el suport de la Conselleria de Turisme, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana i s’han organitzat des del Vicerectorat d’Alumnes i Extensió Universitària de la UCH CEU.
Enhorabuena Verónica.
Crits en la nit
Moltes vegades he escoltat dir que la meua professió és vocacional, i en el meu cas no s’equivocaven.
Sempre he sabut de què volia treballar al futur però va ser fa uns anys quan tot va canviar, o millor dit, quan em vaig convèncer del tot.
Li deien Jacky. Aquell matí vaig sortir de casa per fer unes despeses que m’havia encomanat ma mare i el vaig veure. Era un gos famèlic, ple de puces i amb moltíssima por als ulls.
Sense dir-li res a ma mare per no preocupar-la vaig tornar a casa, vaig agafar un got amb menjar de gos i sortí novament al carrer. Jacky em mirà però no s’atrevia a apropar-se. A poc a poc, llançant-li boletes de menjar, anà apropant-se fins que aconseguí que menjara de la meua mà.
Jacky es va quedar a viure amb els meus veïns d’enfront i cada vegada que anava a veure’ls, ell no feia cas a ningú i no se n’anava del meu costat.
Mai oblidaré eixa mirada de por que passà a ser una mirada de felicitat i d’agraïment constant.
Eren les quatre de la matinada quan escoltàrem els crits.
– De pressa, xiques! Veniu corrent! N’hi ha una altra!
Era la veu de Josep, el pastor de la granja que ens cridava perquè una altra ovella estava de part. Ens posàrem la granota de treball damunt del pijama de dormir i les botes i eixírem corrents. Quan vam arribar al lloc on es trobava l’ovella, la vam veure a terra belant i fent esforços per parir.
Ràpidament ens posàrem els guants i començàrem la nostra labor.
– Palpe un cap i unes potes… però no són del mateix animal! Hauré d’introduir el cap per fer fora primer al de les potes.
I així ho vaig fer, primer vaig introduir l’animal que tenia el cap més endavant per deixar espai a l’úter per a l’altre, i una vegada fet, vaig agafar les potes del segon i el vaig traure. Quan va estar fora aquest, poguí traure al següent amb més facilitat.
Però quina va ser la meua sorpresa quan fent la inspecció rutinària per si hi havia un altre corder descobrírem que sí, i que a més a més, aquest a més de ser gran, venia voltejat.
Vaig ficar la mà més endins, vaig agafar el cap, mentrestant l’ovella ens mirava cada vegada amb menys forces, calia treballar de presa. El vaig posar dret, i després, agafant també les potes vaig estirar de tot cap a fora.
Aquest corder, encara que era més gran era més dèbil i com feia 2 graus de temperatura, mentre que els netejàvem, desinfectàvem i els canviàvem de lloc amb sa mare, aquest últim corder es va gelar, així que haguérem de separar-lo de la seua família i emportar-nos-el a la casa on vivíem mentre treballaven allí.
Una vegada dalt, en casa el posàrem davall d’un foc de calor i li donàrem calostre per tal que agafara forces i es proveïra d’immunitat. Aquesta labor no va ser gens fàcil perquè de tant gelat que es trobava quasi no es movia.
Quan ja s’havia begut una part del calostre que és recomanable que beguen a les primeres hores, de repent es va posar blau i va començar a tirar glopades. Pareixia que la nit es complicava per moments…
Ràpidament, la meua companya, que és la que li havia donat la llet, me’l va donar i se’n va anar a buscar el seu fonendoscopi. Mentrestant jo, que m’havia quedat amb el corder, vaig començar a fer-li el massatge cardíac i la respiració boca a boca-nas. Això als animals és així perquè si no, l’aire sen va pels llavis. Carme va arribar i de seguida es posà a auscultar-li el cor. Encara tenia pols però era molt dèbil. Havíem d’aconseguir una via d’aire com fóra i va ser en eixe moment quan ens vam recordar del nostre professor de la universitat. Pareixia com si estiguera davant nostre donant-nos ordres.
– Josep! Corre! Busca una mànega o qualsevol cosa similar que no siga molt gran! Però de presa!
Fou vist i no vist. Al moment següent va tornar amb un tub flexible i fi que usàvem per a la màquina nodrissa que alleta els corders.
Mentre Carme agafava el corder amb la posició correcta, Josep m’il·luminava amb una llanterna la gola del corder. Deu segons més tard ja teníem el corder amb una respiració estable encara que controlada per nosaltres i amb una via central que ens permetia donar-li menjar. Vam passar tota la nit fent torns per vigilar-lo i li vam posar medicació per previndre infeccions.
Aquest corder, els seus germans i sa mare es van salvar perquè hi havia gent a la granja, un pastor molt atent i alumnes de pràctiques, però moltes altres granges no poden comptar amb aquest servei i una bona part d’aquests animals moren, de tal manera que es deixa morir així a poc a poc el sector ramader, part fonamental de la nostra vida, encara que hi haja gent que encara ho desconega.
MÉS INFORMACIÓ
