Julia Lucas (1r Grau Periodisme), primer premi ‘Conta curiositats de la teua carrera’

L’alumna Julia Lucas Rovira, que cursa els estudis de 1r de Grau en Periodisme en la UCH, ha sigut la guanyadora del I Premis d’Escriptura en Valencià que ha organitzat el Vicerectorat d’Alumnat i Extensió Universitària de la UCH CEU en col·laboració amb la Conselleria de Turisme, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.

Tal com preveuen les bases, l’obra guanyadora es publica ara i ací al Blog de Periodisme.

Enhorabona!

 

Julia Lucas Rovira LUCROVJUL@alumnos.uchceu.es

1r de Grau en Periodisme UCH CEU 2011/12

 

 

Buscant dins del fem

– En volem tres!

– Tres? Si sols n’hi ha una!

– No pot ser. Això no és una notícia verificada com cal. Així no es publicarà.

– Doncs en buscaré més perquè este article s’ha de publicar.

Així començava el principi d’una recerca que es tornaria interminable, fins i tot, insuportable, perquè les fonts no eixien. I no em referisc a les fonts de beure, aquelles que estan a totes les places dels pobles, que et salven d’una bona sufocada a l’estiu. No. Parle d’aquelles que els periodistes busquen desesperadament per a poder publicar la notícia amb el ple convenciment que no hi haurà cap errada que faça perillar el seu lloc de treball. I per què tres? No ho sé. Pense que ni qui ho va posar tenia una bona excusa per posar-ne tres. Pareix un número insignificant, pobre, imparell, però, si vos fixeu, sempre en són tres: les tres bessones, els tres mosqueters, les tres gràcies, els tres punts suspensius… A més, encara que no ens adonem, sempre hi ha tres afirmacions en una resposta emfatitzada:

– Vindràs?

– Sí

– Però, hi arribaràs a temps?

– Sí

– Segur?

– Sí

El mateix és el que passa amb les fonts d’una notícia: dos persones poden donar el seu testimoni i tindre un caràcter subjectiu però, si ja en són tres… Sospita! Pots trobar-te davant d’una gran notícia. Tanmateix, la notícia que volia publicar era molt bona, però sols hi havia una declaració i, per tant, els editors del periòdic tenien la mosca darrere l’orella. Lògicament. Han passat molt casos on les notícies eren inventades, no tenien dades exactes o tot havia succeït a l’inrevés de com es contava.

Les tres fonts havien d’aparéixer d’on fóra. I eixa era la missió que ara tenia davant els nassos. Les declaracions es podien buscar al carrer, en associacions, telefonant a gent important i de mil maneres més però, com que el treball periodístic no disposa de temps suficient per a una investigació exhaustiva i encara no tenia unes fonts permanents per a tocar i que em respongueren a l’instant, vaig optar per llançar-me al carrer, viure les paraules que em podien proporcionar els testimonis que havien estat en el moment dels fets.

No obstant això, com passa en tots els llocs, totes les declaracions no eren vàlides ni fiables: hi ha molta gent que faria el que fóra per eixir a la tele. Qui no ha vist per televisió eixe que es mou del lloc per a saludar a càmera efusivament? O aquell altre que pregunta quan i on eixirà la gravació? Tots estos casos demostren els perills en què pot caure una pregunta que demana una resposta coherent. Per a fugir dels errors i no posar en dubte el meu treball, em vaig disposar a anar pel barri i anotar tantes respostes com cantons hi havia en la zona –que, per cert, n’eren molts.

Encara no havia donat ni un pas quan, davant meu, ja s’aglomeraven una bona quantitat de veïns: xiquets menuts que jugaven a pilota, avis sense res a fer, dones amb el batí d’anar per casa que estaven agranant el carrer, mares que portaven els xiquets a l’escola… I, com deveu estar pensant, tots desitjaven parlar, contar coses, encara que no tingueren res a veure amb el cas que em portava fins allí. Quin criteri calia elegir en eixos moments per a donar la paraula? Cap. No hi havia res que poguera complir la tasca de seleccionar els més indicats.

El meu company –el càmera– em va donar una solució: em va recomanar que començara pel primer. Quin xic més savi! Així dóna gust treballar!

– Va estar vosté durant l’escena inusual d’ahir?

– Sí. Jo estava quan va vindre l’alcalde d’un poble que no recorde. Era Ebo? Orba? La Vall de Laguar? No ho sé. La veritat és que tinc molt poca memòria ja, xiqueta!

– No patisca. Ens ha servit de molta ajuda.

Què vos ha paregut? Vàlid? Doncs així van ser tots! Ja no sabia si buscar dins del fem o anar a la redacció sense res a les mans quan, de sobte, les coses van patir un gir inesperat de 180º. Després de passar tot el dia en el poble sense traure res de profit, el telèfon va sonar: era la víctima que havia patit l’agressió per part del gat sense cua i volia concedir-nos una entrevista per tal que la notícia tinguera totes les dades correctes. No és molt usual que passen estes coses en periodisme però res és casualitat. O, pot ser que siga sort?

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here

Resolver: * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.